17 Dec 8è Dia: Belorado – Atapuerca

03/10/2014, 8è dia, de Belorado a Atapuerca (30,6Kms): La sortida aquesta vegada, tot i que de fosca nit, amb la panxa plena. Ens hem pres un esmorzar dels que toquen per caminar i ens endinssarem cap a la Castella profonda, terra de pocs contrastos, plana, freda i seca.

El camí discorre bé tot i que em noto unes molèsties a la cama dreta, em fa una mica de mal el turmell, però fins a Tosantos l’etapa és pràcticament plana, vaig fent tot txino txano. Allí m’hi trobo a la Nicole, una noia francesa de Toulouse que es dedica a la reinserció social allà a França i amb la que poso en pràctica el francès que he recuperat amb el Gilles, sembla que cada cop va millor perquè m’entèn perfectament. S’atura en un petit pujantó abans d’arribar a Villambistia ja que té els peus plens de llagues i se’ls vol curar una mica, jo tiro cap endevant.

A Villambistia i fent cas a la llegenda, poso el cap sota la font de quatre aixetes per tal de recuperar-me del cansament acumulat, però no em serveix de res els peus continuen fent-me mal. Veig que tinc el mòbil pràcticament sense bateria, el dec haver posat malament aquest vespre per a carregar, miraré que allà a on m’aturi a menjar hi hagin endolls, segurament coincidirà en el temps cap a Villafranca, abans de pujar els Montes de Oca, que m’han dit que és un tram força exigent.

A Espinosa del Camino, poca cosa per veure, tret de l’antic Monestir ara en ruïnes que tampoc em mereix curiositat per aturar-me, segueixo per la vorera de la N120, altre cop entre camions i cotxes, quina merda! A la mínima que puc em desvio per un petit curriol que segueix la ruta però lluny de l’asfalt i dels perills, passo per sota d’un petit pont i arribo a Villafranca de Montes de Oca, parada i fonda, un entrepà de pernil, got de vi negre i a carregar l’iPhone, que el que ve ara té tela! Per a qui tingui temps de visitar, aquí hi han dues edificacions que vistes des de fora valen la pena, l’esglèsia dedicada a St Jaume i un antic hospital de pelegrins, ara en desús, just quan comença la pujada. Els Montes de Oca ens esperen.

Atrapo els italians en plena pujada, camí del cim a 1.150 mts a on hi ha un memorial dedicat als caiguts de la guerra civil i una zona de descans amb unes taules de fusta i bancs. Allà em torno a trobar a la Nicole, adobant-se altra cop les llagues. Faig una parada ja que la pujada ha estat forta, bec una mica d’aigua, la fem petar una estona i reprenem el camí junts. La guía està equivocada amb els kilòmetres fins a Agés i em fa que no dosifiqui massa bé l’esforç, anem parlant amb la de Toulouse fins que m’haig de parar perquè em noto cansat i les cames em fan una mica de mal.

A San Juan de Ortega hi ha un conjunt declarat com a Bé d’interès cultural que està en reformes, però es pot visitar i una edificació molt antiga recuperada com a Alberg, si no fos perquè m’he compromès en arribar a Atapuerca, miraria si aquí hi ha lloc per a passar la nit, fa molt bona pinta. Mentre estic estirat en un banc, descalç i descansant una estona, sento a un matrimoni parlar català, quina il·lusió! Xarrem una estona, ells son de Manresa i el marit està fent el Camino en bicicleta des de Roma, ella li fa d’intendència. Ho estan dividint per troços i aquest any s’han propossat arribat a Santiago i finalitzar l’aventura.

Prenc una taronjada al petit bar que hi ha a la plaça i saludo altra cop a la Nicole, que està allà prenent el sol i llegint un llibre, avui fa un dia collonut. Jo tiro cap a Agés a on m’hi paro una estona per omplir la cantimplora desprès d’haver baixat tot el camí passant al costat d’uns camps segats per una senda pedregosa i colgar els peus que els tinc roent, entre unes pedres buscant la frescor de l’humitat. Fent el tram final cap a Atapuerca per carretera asfaltada, noto una punxada molt dolorosa en el tou de la cama dreta, s’encenen totes les alertes perquè em fa molt de mal al caminar. Com puc arribo al poble a on desprès de dutxar-me m’aplico la crema màgica del Gilles, un oli que m’ha donat un company ciclista de Múrcia, em prenc un antiinflamatori i m’hi faig un massatge per desentumir el muscle, continua fent-me mal, estic espantat perquè si demà la cosa empitjora, potser ho hauré de deixar aquí.

Al vespre decidim amb la colla dels francesos d’anar a sopar a un dels restaurants del poble, El Palomar, que el regenta un madrileny que al quart d’hora i desprès d’haver-li dit que era català em va estar tocant allò que no sona amb la independència i el Pujol. Decideixo marxar a un altre local i quan ho explico als francesos decideixen venir amb mi i plantar a l’energúmen del foro, potser veient que ha perdut 8 sopars per boca moll quan hi vagi un altre català el tractarà d’una altra forma.

No hem pogut anar a visitar les excavacions i les restes prehistòriques que hi han allà, tot i ser dia laborable està tancat, m’endinso en la Espanya profunda!

A les 22:00 desprès d’haver parlat una estona amb la colla de francesos anem cap a l’alberg a fer nones, ens hem quedat a el Peregrino una instal·lació excel·lent amb habitacions de 5 places, contruïdes dins de mòduls prefabricats, envoltats d’un generós i ben cuidat jardí. Avui estem envoltats de koreans, n’hi han un munt en el camino!

La cama em continua fent molt de mal, em preocupa …..

La etapa a GoogleMaps