21 Dec 20è Dia: Cacabelos – Vega de Valcarce

15/10/2014, dimecres. 20è dia, avui des de Cacabelos fins a Vega de Valcarce, (24 kms). Ens anem apropant a o’Cebreiro, muralla natural que separa Lleó de Galícia, farem nit a Vega que és el lloc triat per escometre amb embestida la pujada des de la Faba. Per variar avui plou molt i jo no estic massa catòlic, dec vorejar un refredat perquè estic destemplat i tremolo de fred.

A Cacabelos ens hem hagut d’espabilar, cafè a la màquina i quatre pastes que verem comprar ahir al súper i a caminar, el dia és lleig i gris, ho veurem més endavant perquè ara mateix és de negre nit i només veiem fins a on ens arriva la llum del petit allot que porto al cap. Ens anem enfilant cap a Pieros i allà el camí planeja, però sempre per carretera o pel voral fins que arribem a Villafranca del Bierzo a on la Núria m’hi ha recomenat un lloc per a dinar, però a aquestes hores que hi arribem només ens toca parar-nos a esmorzar i prou. Mentre estem al bar em truca la Niona pel cotxe que es vol comprar, parlem una estona i tornem a pujar. Ens ha costat trobar el bar, gràcies a  una senyora que hem trobat pujant unes escales i que molt amablement ens ha indicat a on podíem menjar, el croissant meu era industrial, dolent com poques coses que he menjat.

Sortim de Vilafranca i ens enfilem carretera amunt per un lloc a on ni tant sols hi ha voral, els cotxes ens pasen a tocar, fins arribar a trobar el pont de l’autopista A6 que anirem seguint per baix fins a Trabadelo, a on ens parem a fer un bocata en un bar de carretera.

Tot això plovent de valent, pasem per la Portela de Valcarce trepitjant castanyes a punta pala i ens aturem un moment per veure si escampa a Ambasmestas, allí ens hi trobem a uns japonesos de força edat que fan el camino en parella i que gràcies al bon humor que tenen em fan riure una estona i me’n oblido fins i tot de lo malament que en trobo. Hem intentat sense èxit agafar llit a l’Albergue Sarracín, primer ens han dit que si, desprès m’han trucat dient-me que no se que d’una finestra trancada i que no podien, ens monten un poltergeist d’aquells que només els fan a Galícia per a dir-nos al final que ens busquem la vida, quan hem arribat hem vist al davant el bus dels americans que els deuen haver llogat tot l’alberg la mare que els va parir, no ens queda cap altre que anar a l’alberg municipal, si el podeu evitar, feu-ho, brut, mal parit, mal atés i amb uns llits que son una veritable tortura.

Ens dutxem i sortim a veure si trobem alguna cosa per sopar, el restaurant que hi ha just a 20 metres té la cuina tancada i ens anem una mica més avall a fer com no, un altre menú del pelegrí. Marxem cap a l’alberg i me’n adono que m’he deixat el telèfon allà hi torno corrent, me l’han guardat a la barra.

En l’alberg un rus malcarat ens vol fer menjar si o si castanyes, en Gilles per no discutir les hi ha agafat jo l’he engegat a la merda, que se les foti ell, a més les ha fet bullides!

Ens posem al llit quan ens comença a fotre la serenata un japonès de dos-cents kilos que no para de roncar, ja la tindrem liada. tic tac, tic, tac, tic, tac …….. demà o’Cebreiro!

La ruta a GoogleMaps 

[table id=20 /]